dimecres, 12 de setembre del 2007

Blair y el retorno de la política


Tony Blair escogió un número redondo para anunciar su retirada definitiva: habían pasado 10 años y 10 días desde la victoria del New Labour, el 1 de Mayo de 1997. No tan redonda, sin embargo, ha sido su presidencia, que abandona definitivamente el próximo día 27. La larga sombra de la intervención en Irak, con sus inmoralidades, su ilegalidad y sus mentiras, planea implacable en el balance de su mandato. Es un hecho que Blair se despide con las cuotas de popularidad más bajas de su carrera política. Todo el mundo quiere verlo marchar: los ciudadanos, porque desconfían. La derecha, porque a pesar de todo aún le teme. Y los de su propio partido, porque han acabado aborreciéndole.

Los numerosos análisis que se han hecho estos meses atinan en resumir el éxito o fracaso de su presidencia en una balanza que contrapone Irak a la paz en el Ulster. Una balanza que necesariamente se inclina si tenemos en cuenta que la paz en Irlanda del norte ha sido una meta colectiva, iniciada bajo otros gobiernos y, en cambio, Irak ha sido una gesta en solitario cuya culpa comparte tan sólo con Bush y sus acólitos.

Pero la década de Blair ha significado y significa, para Europa y para el Reino Unido, cambios que van más allá del desastre de Irak. Es de recibo, pues, intentar hacer un balance de su presidencia en sus otras dimensiones. Veamos:

En primer lugar lo más obvio, el tiempo; y es que Blair ha conseguido estar en el cargo mucho más que cualquiera de sus antecesores de partido (Clement Attlee estuvo de 1945 a 1951 y Harold Wilson de 1964 a 1970 i de 1974 a 1976) igualando a los más longevos (Winston Churchill y Margaret Thatcher con 10 y 11 años respectivamente). Nunca un laborista había ganado tres elecciones consecutivas desde la creación del partido en 1900. En este sentido, Blair ha marcado una época.

En segundo lugar, el balance de las políticas. A Blair lo avala una magnifica gestión económica con un crecimiento sólido e ininterrumpido, un mercado laboral dinámico y unas finanzas públicas saneadas. También lo avala un notable incremento del gasto social, básicamente destinado a la mejora de los servicios públicos. Si en 1997 el gasto público representaba un 39% del PIB, en el 2004 llegó hasta el 41.2% del PIB. Según la OCDE, el Reino Unido ha sido el segundo país que más ha aumentado el gasto social en este periodo. Se ha apostado con fuerza por la reducción de la pobreza, sobretodo la infantil (más de 800.000 niños), se introdujo el salario mínimo, se han puesto en marcha programas para la promoción de la igualdad de género, ayudas para las familias -sobretodo para las madres solteras- y se ha fomentado desde varios ángulos una cultura activa del trabajo. La reforma constitucional ha sido la más importante de todo el S.XX, Escocia y Gales cuentan con asambleas propias, Irlanda del Norte acaba de empezar un nuevo gobierno con Paisley y McGuinness sentados en la misma mesa, la cámara de los Lores está en proceso de reforma para que sea más democrática y los Londinenses vieron restaurada su Asamblea y pudieron elegir directamente a su Alcalde. Hoy, Gran Bretaña, es un país más democrático, más moderno y con más prosperidad y bienestar para cada uno de sus ciudadanos y ciudadanas.

En tercer lugar, la redefinición del rol que el Reino Unido puede jugar en el mundo. Blair ha puesto sobre la mesa temas tan claves para todos como el calentamiento global, el problema de África o lo que el mismo llama intervencionismo liberal que dio sus frutos en Afganistán, Bosnia, Kosovo o Sierra Leona. Europa ha sido sin lugar a dudas su gran asignatura pendiente, y su más que probable sucesor, Brown, es conocido por ser todavía más euroescépctico. El rol de Gran Bretaña en la cumbre del tratado constitucional de esta semana confirman las peores sospechas. Pero la única cara positiva del desastre de Irak puede ser que paulatinamente el Reino Unido deje de practicar su política de ‘relacion especial’ con Estados Unidos y entienda de una vez que ‘más Europa’ es la única respuesta posible para contrarrestar la fuerza de la primera potencia mundial.

En cuarto lugar, el coraje. Rodeado desde el inicio de intelectuales y spin doctors, Blair ha querido poner siempre teoría a sus prácticas. La reforma de la socialdemocracia que se vino a llamar tercera vía era la concreción de una izquierda inmersa en el mundo global del S.XXI y también fue el intento de querer llamar a las cosas por su nombre. Sus slogans del ‘new deal’ o del ‘work for those who can and welfare for those who cannot’ han cambiado concepciones ancladas en las mentes británicas. Convendría tener en mente esa portada de periódico que afirmaba que el labour era un gobierno ‘more red than what they’ve said’ cuando es generalmente al revés y los gobiernos se proclaman más de izquierdas de lo que realmente practican. En Europa, dónde el discurso está encallado en el deber ser normativo y no en un discurso sin complejos, basado en las potencialidades del ser futuro, deberíamos todos aprender de esta falta de ambigüedad.

Y en último lugar, la política. Blair ha roto dos ‘maleficios’, por llamarlos de una manera muy metafórica. Primero, ha acabado con la práctica, absurda, de que ciertos temas como la seguridad o la familia eran propiedad de la derecha. Podemos estar más o menos de acuerdo con sus argumentos pero lo cierto es que ha entrado en todos los problemas sin dejar a los conservadores la exclusividad en ninguno. Y, más importante, no sólo ha devuelto al laborismo su competitividad, como partido ganador y creíble como gestor de los recursos públicos sino que ha conseguido darle la vuelta al tablero de juego y arrastrar el centro político hacia la izquierda. No debemos olvidar que en 1997 Gran Bretaña emergía de 18 años de Thatcherismo, 18 años que dejaron la red social y los servicios públicos devastados, 18 años dónde las diferencias entre los pocos privilegiados y el resto incrementaron notablemente, años dónde la peor retórica neoliberal era moneda de cambio. Hace poco más de una década la líder del partido Tory proclamaba que no existía tal cosa como la sociedad, sólo individuos y sus familias. Hoy, el líder del partido conservador entra en una carrera para ver quien destinará más recursos a sanidad y a educación. Y es justamente este cambio en la política el que a Blair, desde la izquierda, debemos no tan sólo reconocerle sino también agradecerle.

Els primers pressupostos del govern d'entesa

Durant el Ple de dimecres pasta vàrem aprovar el Llei de Pressupostos per al 2007 i la corresponent Llei de mesures fiscals i financeres.

Prorrogats a causa de les eleccions de Novembre, aquests són els primers pressupostos que s’aproven pel govern d’entesa i de progrés que es va constituir a finals del 2006.

Jo no vull dir que aquests pressupostos són magnífics, perquè és el que sempre es diu, però sí que –i ho dic molt convençuda- treballen amb determinació per construir una Catalunya més justa i més a l’alçada de les aspiracions dels seus ciutadans i ciutadanes. Una Catalunya que permeti que tots i totes els que hi vivim gestionem amb la màxima llibertat els nostres projectes vitals i les nostres ambicions legítimes. Uns pressupostos, per tant, que caminen cap a aquesta Catalunya social mantenint els requisits imprescindibles d’eficàcia, de sanejament i de rigor amb la gestió dels recursos públics, amb els que són de tots.

A més a més, l’actitud dels grups que donem suport al govern en la tramitació d’aquesta important llei ha estat de plasmació de la ‘ma estesa’ que el President Montilla va oferir en el seu debat d’investidura i ha reiterat en diverses ocasions. S’han aprovat 12 esmenes a l’articulat proposades per CIU, 8 proposades pel PP i hem acordat un redactat transaccional de 14 esmenes de CIU i de 7 del PP. Estem parlant doncs de l’aprovació d’un total de 39 esmenes, un nombre sense precedents en la nostra història parlamentaria recent. Tenint en compte, per exemple, el que va aprovar CIU durant la seva darrera legislatura (Any 2000, una transaccional aprovada per unanimitat en comissió, cap en el ple. Any 2001, cap en comissió, 1 al ple a ICV. Any 2002 cap en comissió, 11 en el ple i any 2003 1 esmena a ERC en comissió i cap en el ple).

No s’entén doncs l’actitud de CIU quan després de titllar-nos de sectaris, intransigents i no se quantes coses més per no aprovar-los-hi cap esmena en comissió, ara que n’aprovem 39 en el Ple enlloc de reconèixer-ho diuen que no tenim credibilitat per haver canviat de parer. Sincerament, si els hi aprovem les esmenes de bon principi aleshores és que ens manca un projecte de país, si no els hi aprovem cap aleshores el famós ‘rodillo’ i si els hi aprovem en ple aleshores és que no tenim criteri clar…. Crec que CIU hauria de plantejar-se les seves actituds i intentar recuperar un sentit de la coherència i la responsabilitat enlloc de fer tants escarafalls.

La Primera LLei de la Legislatura

Article publicat a El Singular Digital

En el Ple de dimecres passat, el Parlament de Catalunya va aprovar la primera llei d’aquesta vuitena legislatura: la llei de creació del Consell de Relacions Laborals de Catalunya. A més, la va aprovar amb al suport gairebé unànime de tota la cambra (tots els grups amb l’excepció del Grup Mixt hi varen votar a favor)...una mostra que la política és a vegades més de consens i menys crispada del que ens volen fer creure.
El Consell de Relacions Laborals de Catalunya serà un òrgan col·legiat de participació institucional, de diàleg i concertació social en matèria de relacions laborals i suposa un pas més en la construcció d’un àmbit sociolaboral formal i estable que es va iniciar amb la reforma del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC) la passada legislatura.

Es demostra un cop més que el consens i la concertació entre tots els agents econòmics i socials és una de les actituds-guia d’aquest govern a l’hora de formular les seves polítiques com ja es va posar de manifest en la signatura de l’Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana, el full de ruta de la política econòmica del govern.

La Llei exigeix la creació d’una Comissió de Convenis Col·lectius, la primera de l'Estat espanyol. Així, Catalunya serà la primera Comunitat Autònoma q ue tindrà un òrgan especialitzat d’aquestes característiques i amb l’objectiu d’impulsar, orientar i millorar l’estructura i els continguts de la negociació col·lectiva.

També és important destacar que a nivell d’estructura el Consell té una composició tripartida i té caràcter col·legiat, adscrit al Departament de Treball. El Consell serà paritari i estarà integrat per un president o presidenta i 24 persones membres, designades per l’Administració de la Generalitat (8), les organitzacions sindicals (8) i empresarials (8) més representatives del territori català.

L’aprovació d’aquesta Llei és, certament, un motiu de felicitació per tothom: pel govern, pels diferents grups parlamentaris, pels agents econòmics i socials i, sobretot, pel conjunt de treballadors i treballadores de Catalunya.

dimarts, 8 de maig del 2007

El bon estil de fer política

article publicat a El Singular Digital

Una de les lliçons que podem extreure de les eleccions presidencials franceses és el retorn de la política, de la política de debò: del debat permanent, de la polèmica de projectes, de la confrontació de models de societat, d’apostes diferents pel futur del país....el retorn de la ideologia entesa en el millor sentit.

Aquest retorn de la política i la renovació de candidats i missatges s’han traduït en un entusiasme que s’ha vist reflectit a les urnes, amb els nivells més elevats de participació (tant a la primera com a la segona volta) des de fa dècades.

A vint dies de les eleccions municipals, aquí a Catalunya, l’abstenció apareix com la principal amenaça, una amenaça que hauríem de combatre des de tots els partits de l’espai polític.

Per això no ajuda gaire la decisió d’Artur Mas i de CIU d’interposar un recurs per intentar anul·lar algunes llistes de Progrés Municipal, Acord Municipal i Entesa pel Progrés Municipal que es presentaran a les properes eleccions municipals.

Afortunadament la Junta Electoral Central ha desestimat el recurs i ha impedit per tant la maniobra de CIU que, en algun lloc fins i tot, pretenien quedar-se com a única opció davant dels electors.

I dic afortunadament perquè com és obvi vull que la meva opció política que en les eleccions municipals es tradueix en les sigles PM (Progrés Municipal) tingui les màximes possibilitats.

Però la gravetat del tema va molt més enllà d’opcions polítiques concretes: CIU ha intentat restringir les opcions dels ciutadans i ciutadanes (un partit que es declara a favor del dret a escollir!!!), ha intentat limitar la pluralitat, ha intentat, en definitiva, restringir el dret democràtic fonamental del vot.

Com va dir Miquel Iceta ‘no es pot intentar guanyar als despatxos allò que s’ha de guanyar a les urnes’... i no es pot perquè fent-ho fem més dèbil la nostra democràcia i no fem, per tant, cap favor als ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

dijous, 26 d’abril del 2007

El retorn de França

article publicat a El Singulat Digital

Les eleccions d’aquest diumenge a França signifiquen un canvi sense precedents que poden trencar el sopor en el que estava immersa la República per excel·lència.

En primer lloc per l’elevada participació, de més d’un 85%, la segona més alta de la V República. Una participació que sembla indicar el retorn de l’interès públic en la política, o si més no, en una certa política.

En segon lloc perquè el populisme d’ultradreta, encarnat en el FN de Le Pen, ha perdut pistonada i, sobretot, s’ha quedat fora de la segona volta, no com al 2002 on va aconseguir un 16,86% dels vots a la primera convocatòria.

En tercer lloc, i també segurament recordant l’efecte devastador del 2002, perquè l’esquerra ha votat més unida i el PS ha aconseguit un 25.7% dels vots respecte del 16.18% que va aconseguir Jospin.

En quart lloc pel perfil dels candidats majoritaris que han passat a la segona volta, Sarkozy i Royal, uns candidats atípics, amb uns discursos diferents i renovadors tot i que els dos porten llarg temps en la praxis política.

En cinquè lloc perquè és el primer cop que una dona passa a la segona volta de les eleccions presidencials, és a dir, és el primer cop que una dona té possibilitats reals de ser el cap de l’Elisi.

I en sisè lloc per la consolidació d’una força de centre que serà decisiva per donar la victòria definitiva tant a l’UMP com al PS. Com deia ahir el candidat de centre Bayrou després de conèixer els resultats ‘tinc una bona notícia: a partir d’avui la política francesa ha canviat i ja mai més serà com abans’

Sense amagar una preferència clara per Sègolène i sense minimitzar les diferències clares que hi pot haver entre un i altra, ja que al cap i a la fi s’estan confrontant dues idees diferents de França, tots aquests canvis i independentment dels resultats del proper 6 de Maig són una molt bona notícia: la política es torna a posar en posició de ser el ‘bou que tira del carro’, entenent i fent seves les demandes de canvi arreu de la societat.

Per Catalunya també són bones notícies perquè França podrà tornar a ésser el referent històric que ha estat i que darrerament havíem perdut.

divendres, 20 d’abril del 2007

El Estado, ¿Papá o Canguro?

Columna publicada a Expansión

Desde la caída del muro y el auge del neoliberalismo, pocos defienden ya la idea del estado paternalista. Desde izquierda y derecha se asume que es el individuo –si está en plenas facultades- quien debe decidir lo que es mejor para su vida, siempre que sus acciones no perjudiquen al otro.

En estos albores del S.XXI no esta claro, sin embargo, que el individualismo radical continúe en boga y se aprecian signos que el estado ‘cuidador’ está volviendo a nuestras sociedades; un cuidador de mayor o menor intensidad pero cuidador al fin y al cabo…porque como decía Hegel, todo retorna, avanzando.

Veamos:

Por lo que respecta a la versión más intensiva del término, o lo que llamo Estado-padre, tenemos aquí en España, claros ejemplos. La Ley del tabaco, el endurecimiento de la Ley de tráfico, la ahora fallida Ley del vino o la no discusión sobre la continuación de la Ley antidrogas. Por mucho que te guste fumar, o beber, o sentir el viento en tus cabellos cuando vas en moto, y por mucho que al hacerlo no se perjudique a nadie, el Estado considera que no es bueno para ti.

Pero lo realmente novedoso es todo lo que respecta a la versión más suave del paternalismo, o lo que llamo Estado-canguro. Aquí el paternalismo no tiene tanto que ver con decir ‘yo estado se lo que es bueno para ti y te fuerzo a hacerlo’ sino con decir ‘tu individuo sabes lo que es mejor para ti pero como no siempre tomas la decisión correcta yo estado te ayudaré a hacerlo’. Un ejemplo de esta política es lo que hacen en algunos estados de USA con los jugadores compulsivos. Ellos mismos tienen la opción de autoexcluirse y poner su nombre en una lista que evitará que puedan entrar en ningún local de juego. Si fallan y acaban entrando, el estado los condena.

Es el clásico caso de autocontrol de Ulises cuando pidió que le ataran al mástil de su barco para no sucumbir al canto de las sirenas, o el caso más cotidiano como cuando cuelgo una nota en la nevera que me recuerde que el chocolate engorda, por mucho que ya lo sepa.

Y para que estas reglas de autocontrol sean efectivas hay que dejarlas en mano del estado; porque exceptuando el caso estadísticamente irrelevante de los superhombres, el resto de los humanos primamos a menudo el deseo en el corto plazo y si el sector privado ve una oportunidad de lucro en el cumplimiento de este deseo, lo llevará a cabo; como es obvio. Siguiendo con el ejemplo de USA, los locales de juego no tenían ningún inconveniente en readmitir a un nombre de la lista de autoexcluidos que en aquel momento había cambiado de opinión justamente por continuar siendo un jugador compulsivo.
Es difícil estar en contra de esta nueva tendencia paternalista, en sus dos versiones. La primera porqué prima tu bienestar individual pero también el colectivo, menos accidentes, menos drogodependientes, menos cáncer de pulmón. La segunda porque prima tu bienestar individual ayudando a tomar tus decisiones libre y racionalmente…en versión papá o en versión canguro, el Estado vuelve a estar de moda

dimarts, 10 d’abril del 2007

Uns pressupostos per la Catalunya social

article publicat al singular digital


El passat divendres 30 de març el Govern de la Generalitat va aprovar i va entrar al Parlament de Catalunya el projecte de Llei de Pressupostos pel 2007. Uns pressupostos necessariament prorrogats a causa de les eleccions del passat 1 de novembre. Els Pressupostos segueixen el rigor dels anteriors comptes elaborats pel Govern d’esquerres i catalanista. Així, complint el Pla de Sanejament el dèficit es redueix en un 64%, deixant-lo en 254.5 milions d’euros -dels més de 1.000 que vàrem heretar el 2003-. A més, l’estalvi corrent augmenta un 18.7% i l’endeutament net es redueix en més d’un 20%. I tot aquest esforç de sanejament de les finances públiques es fa sense augmentar la pressió fiscal, destinant un important esforç de despesa a les polítiques socials i rebaixant alguns impostos com la rebaixa de mig punt del tipus de l’impost d’actes jurídics i documentats pels joves menors de 32 anys. Aquests Pressupostos assoleixen la important xifra de 32.218 milions d’euros dels quals el 54% es destinen a polítiques socials. És per aquest motiu que es pot afirmar que aquests són els Pressupostos de la Catalunya social, la promesa d’una Catalunya per les persones de la que ens parla el President Montilla.Aquesta aposta decidida per la Catalunya de les persones es concreta en tres grans eixos de despesa. El primer, les polítiques destinades a reforçar el nostre Estat de Benestar amb importants esforços destinats a salut i educació (amb la incorporació de 4.254 nous professors i personal docent), però també a la dependència i a la seguretat (amb la incorporació de 158 bombers o 1.910 mossos i personal de comissaries). Cal destacar també l’important increment de la despesa en polítiques d’habitatge, un 56.5%, reflex de la importància vital que el repte de l’habitatge té en la nostra societat. El segon eix és tot el que té a veure amb la millora de les condicions de competitivitat de l’economia catalana. L’Acord Estratègic, el full de ruta del govern per la política econòmica a seguir, inclou mesures per valor de 1805 milions, un 14% més que l’any passat i en concret, la despesa destinada a r+d+i augmenta un 43.7%, mostra de la prioritat que suposa un àmbit tant de futur com aquest. El tercer eix incorpora tot el que té a veure amb l’eficàcia de les institucions com a proveïdores dels serveis necessaris. En aquest sentit, i seguint el principi clau de proximitat, la Generalitat incrementa en un 19.1% les transferències pròpies als ens locals. En definitiva, un pressupost que des del rigor fa una aposta decidida per la Catalunya social, per les polítiques destinades a reforçar el benestar present dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya però també a invertir en les polítiques del demà, en les que ens garantiran un futur també més pròsper.