Article publicat a El Periódico
El Partit dels Socialistes de Catalunya va dedicar la seva IV conferència nacional al debat sobre l’estat de benestar. No es va obrir ni tancar el debat en aquella ocasió, ja que és un debat que ens acompanya permanentment: és consubstancial al que nosaltres entenem que és el socialisme. La Fundació Rafael Campalans vol contribuir a aquest debat convidant a Patrick Diamond a pronunciar una conferència titulada ‘Crisi i oportunitats de la nova política econòmica dels Estats del Benestar europeus’ amb la participació del Conseller Castells el proper 24 de Març. Diamond, de 31 anys, ha estat assessor de Tony Blair i és coautor del darrer llibre de Anthony Giddens ‘The New Egalistarism’. Un llibre que a partir de les aportacions de sociòlegs i economistes de la talla de Ulrich Beck, Julian Le Grand o Gosta Esping-Andersen contribueix de manera notable al debat teòric del socialisme democràtic europeu.
El debat teòric té una importància intrínseca però és a més necessari per fer un diagnòstic acurat, per saber en tot moment cap a on volem anar.
Partim del reconeixement que avui estem vivint una transformació estructural de l’economia i la societat. La competència es desenvolupa en un entorn globalitzat, les economies estan terciaritzades, la societat és molt més plural i diversa (tant per les transformacions que estan patint les formes del treball, de la família com pel fenomen de la immigració) i culturalment som no tan sols més individualistes sinó també molt més exigents amb els poders públics (utilitzem molt més ‘l’exit’ i el ‘voice’ dels que parlava Albert Hirschman).
Aquesta realitat que acabo de sintetitzar obliga a adaptar el nostre compromís per la igualtat i la justícia social.
Com?
En primer lloc, entendre que igualtat i llibertat van de la ma, o en altres paraules, donar per superat el conflicte entre eficiència i igualtat. Vol dir això que tan sols ens importa la igualtat d’oportunitats? No, perquè entenem que si els punts de partida són massa desiguals mai s’aconseguirà la igualtat que desitgem. En aquest sentit la desigualtat de resultats és rellevant. Però l’enfocament de les nostres polítiques ha de ser cap a garantir una major igualtat d’oportunitats i no de resultats, tot entenent que hem de fer esforços importants per anar, en el mig termini, igualant els nivells de partida.
En segon lloc, entendre que el creixement i el dinamisme econòmic són les millors garanties per mantenir l’estat de benestar; la competitivitat és sinònim d’èxit i cap de les polítiques que es dissenyin poden anar en detriment d’aquest. En aquesta línia, també defensem les polítiques de plena ocupació amb la flexibilització del mercat laboral que aquesta comporta: tenir una feina és la millor garantia per no estar exclòs en termes econòmics i socials.
En tercer lloc, entendre que abans la justícia social quedava limitada per les fronteres de l’estat-nació. Això ara ja no és així i ens obliga a fer front a un canvi d’escala on s’han de combinar les polítiques macro amb actuacions més pròximes, a nivells micro i adaptades a realitats diverses.
En quart lloc, entendre que vivim en societats molt més complexes i diverses on per mantenir la cohesió social s’ha d’anar cap a polítiques ‘fetes a mida’ i que s’activin quan hi hagi una situació de risc, prengui la forma que prengui. En altres paraules, dissenyar un sistema de benestar més adaptat al cicle vital de les persones. Això ha de permetre que tots els ciutadans i ciutadanes gestionin els seus projectes vitals amb la màxima llibertat possible, sense que cap decisió que prenguin –com tenir fills- els penalitzi excessivament. Però per altra banda això també exigeix demanar més responsabilitats als ciutadans enfront d’una visió més paternalista i intervencionista de l’estat.
En cinquè lloc, entendre que el repte en el camp dels serveis públics no està en la seva existència sinó en garantir la seva eficàcia i una major qualitat. Això implica dissenyar polítiques que a part de garantir els recursos impulsin la competència. En aquesta línia s’emmarca la discussió de la promoció del ‘dret a escollir’. Molts des de l’esquerra el rebutgen pels efectes nocius en la desigualtat (per exemple, Ron Hattersley deia que la obsessió pel dret a escollir comporta que quan uns escullen, els altres –generalment els més desafavorits- es queden amb el que resta). Nosaltres entenem que el dret a escollir sí s’ha de potenciar i de fet és una política que millora la competència i per tant la qualitat dels serveis públics sempre que s’acompanyi de certes garanties – pal.liar els problemes de desinformació dels més desafavorits i la potencial discriminació de determinats proveïdors- i d’altres polítiques de foment de la igualtat. En aquests casos, tal i com demostra Julian LeGrand en el llibre, el ‘dret a escollir’ redueix les desigualtats.
Aquest diagnòtic, com és obvi, deixa moltes qüestions a debatre però és un bon exemple de l’equilibri entre innovació i seguretats –o entre progrés i garanties- que s’ha de trobar per fer front als canvis socioeconòmics que estem vivint. Un equilibri que es fa necessari si volem continuar defensant amb fervor però també amb eficàcia els valors de sempre: igualtat, llibertat i justícia social.
Una altra cosa és parlar del com, de les polítiques, del detall de l’estratègia reformadora. Aquesta és, si es vol, la part més modesta de la política però també la més rellevant en el mig termini.
En aquest sentit, l’experiència de les polítiques socials del nou laborisme pot ser enriquidora. Unes polítiques que a través d’un important increment de despesa combinat amb una política fiscal centrada en deduccions selectives han aconseguit regenerar els serveis públics i treure a milions de famílies de la pobresa (1.5 milions de families de 1997 a 2003) però no han tingut efecte en la reducció de les desigualtats, que després d’augmentar notablement en l’època Thatcher ho han seguit fent durant els governs Blair.
La combinació de debat teòric amb experiències d’aplicació concreta és el que fan que la cita amb Diamond tingui interés...el que segur que sempre es tradueix en un salt endavant és l’aprenentatge.
El debat teòric té una importància intrínseca però és a més necessari per fer un diagnòstic acurat, per saber en tot moment cap a on volem anar.
Partim del reconeixement que avui estem vivint una transformació estructural de l’economia i la societat. La competència es desenvolupa en un entorn globalitzat, les economies estan terciaritzades, la societat és molt més plural i diversa (tant per les transformacions que estan patint les formes del treball, de la família com pel fenomen de la immigració) i culturalment som no tan sols més individualistes sinó també molt més exigents amb els poders públics (utilitzem molt més ‘l’exit’ i el ‘voice’ dels que parlava Albert Hirschman).
Aquesta realitat que acabo de sintetitzar obliga a adaptar el nostre compromís per la igualtat i la justícia social.
Com?
En primer lloc, entendre que igualtat i llibertat van de la ma, o en altres paraules, donar per superat el conflicte entre eficiència i igualtat. Vol dir això que tan sols ens importa la igualtat d’oportunitats? No, perquè entenem que si els punts de partida són massa desiguals mai s’aconseguirà la igualtat que desitgem. En aquest sentit la desigualtat de resultats és rellevant. Però l’enfocament de les nostres polítiques ha de ser cap a garantir una major igualtat d’oportunitats i no de resultats, tot entenent que hem de fer esforços importants per anar, en el mig termini, igualant els nivells de partida.
En segon lloc, entendre que el creixement i el dinamisme econòmic són les millors garanties per mantenir l’estat de benestar; la competitivitat és sinònim d’èxit i cap de les polítiques que es dissenyin poden anar en detriment d’aquest. En aquesta línia, també defensem les polítiques de plena ocupació amb la flexibilització del mercat laboral que aquesta comporta: tenir una feina és la millor garantia per no estar exclòs en termes econòmics i socials.
En tercer lloc, entendre que abans la justícia social quedava limitada per les fronteres de l’estat-nació. Això ara ja no és així i ens obliga a fer front a un canvi d’escala on s’han de combinar les polítiques macro amb actuacions més pròximes, a nivells micro i adaptades a realitats diverses.
En quart lloc, entendre que vivim en societats molt més complexes i diverses on per mantenir la cohesió social s’ha d’anar cap a polítiques ‘fetes a mida’ i que s’activin quan hi hagi una situació de risc, prengui la forma que prengui. En altres paraules, dissenyar un sistema de benestar més adaptat al cicle vital de les persones. Això ha de permetre que tots els ciutadans i ciutadanes gestionin els seus projectes vitals amb la màxima llibertat possible, sense que cap decisió que prenguin –com tenir fills- els penalitzi excessivament. Però per altra banda això també exigeix demanar més responsabilitats als ciutadans enfront d’una visió més paternalista i intervencionista de l’estat.
En cinquè lloc, entendre que el repte en el camp dels serveis públics no està en la seva existència sinó en garantir la seva eficàcia i una major qualitat. Això implica dissenyar polítiques que a part de garantir els recursos impulsin la competència. En aquesta línia s’emmarca la discussió de la promoció del ‘dret a escollir’. Molts des de l’esquerra el rebutgen pels efectes nocius en la desigualtat (per exemple, Ron Hattersley deia que la obsessió pel dret a escollir comporta que quan uns escullen, els altres –generalment els més desafavorits- es queden amb el que resta). Nosaltres entenem que el dret a escollir sí s’ha de potenciar i de fet és una política que millora la competència i per tant la qualitat dels serveis públics sempre que s’acompanyi de certes garanties – pal.liar els problemes de desinformació dels més desafavorits i la potencial discriminació de determinats proveïdors- i d’altres polítiques de foment de la igualtat. En aquests casos, tal i com demostra Julian LeGrand en el llibre, el ‘dret a escollir’ redueix les desigualtats.
Aquest diagnòtic, com és obvi, deixa moltes qüestions a debatre però és un bon exemple de l’equilibri entre innovació i seguretats –o entre progrés i garanties- que s’ha de trobar per fer front als canvis socioeconòmics que estem vivint. Un equilibri que es fa necessari si volem continuar defensant amb fervor però també amb eficàcia els valors de sempre: igualtat, llibertat i justícia social.
Una altra cosa és parlar del com, de les polítiques, del detall de l’estratègia reformadora. Aquesta és, si es vol, la part més modesta de la política però també la més rellevant en el mig termini.
En aquest sentit, l’experiència de les polítiques socials del nou laborisme pot ser enriquidora. Unes polítiques que a través d’un important increment de despesa combinat amb una política fiscal centrada en deduccions selectives han aconseguit regenerar els serveis públics i treure a milions de famílies de la pobresa (1.5 milions de families de 1997 a 2003) però no han tingut efecte en la reducció de les desigualtats, que després d’augmentar notablement en l’època Thatcher ho han seguit fent durant els governs Blair.
La combinació de debat teòric amb experiències d’aplicació concreta és el que fan que la cita amb Diamond tingui interés...el que segur que sempre es tradueix en un salt endavant és l’aprenentatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada