Un dels reptes més importants que te avui en dia la política és saber transmetre missatges senzills sobre una realitat que és cada dia més complexa. Ara bé, sempre que la simplificació no desvirtuï l’objecte en si; hi ha vegades que la complexitat no admet dreceres.
Crec que això és una mica el que ha passat amb el tema de plantejar recursos al Tribunal Constitucional sobre el Decret d’Ensenyaments Mínims i sobre la Llei de Dependència. On, com és ben sabut, el govern ha interposat recurs en el primer cas però no en el segon i això s’ha intentat vendre per part de la oposició com una mera decisió salomònica, que respon a equilibris entre els socis de govern amb el conseqüent perjudici per Catalunya. Argumentació que caricaturitza els fets sense respondre, en cap cas, a la realitat.
L’educació, juntament amb la sanitat i la seguretat social, és un dels tres pilars del nostre model social. Un model social que ens identifica, un model social que està a la base del nostre patriotisme. Un model que està especificat a la Constitució de 1978 i que en el procés de construcció de l’estat de les autonomies es va convertir, pel cas de l’educació, en una competència compartida. Un model que ara, el 2007, és suficientment sòlid com per admetre ‘conflicte’. O dit d’una altra manera, Catalunya ha d’utilitzar tots els instruments al seu abast per fer un esforç de delimitació competencial en un tema tant clau com és l’educació. I això és el que vol dir el conflicte positiu de competències que s’ha interposat: defensa aferrissada de les competències catalanes i el màxim de clarificació possible quan les competències són compartides amb l’Estat.
Però no estem davant del mateix cas pel que respecta a la Llei de Dependència. Estem parlant de desenvolupar el quart pilar del nostre model social, un quart pilar que el 1978 no es va incorporar a la Constitució però que ara el 2007 amb l’elevat envelliment de la població i la incorporació de la dona al mercat laboral es fa necessari si volem preservar el valor de justícia social en el que es basa el nostre estat de benestar. Ningú posa en dubte- faltaria més!- que els serveis socials són competència exclusiva de les comunitats autònomes però és que amb la Llei de Dependència no estem parlant de més o menys assistència social sinó de donar el primer pas cap al reconeixement d’un dret subjectiu d’abast universal. Per tant, la discussió no es pot reduir a veure si hi ha prou base jurídica al fonamentar-se la Llei en l’article 149.1 de la Constitució ( si s’hagués fonamentat en l’article 149.3 que dóna a l’Estat competències exclusives en temes nous ja no hi hauria discussió?) i ha de prioritzar el fet que estiguem davant d’un nou dret, i ja no pels 200.000 catalans que se’n beneficiaran sinó pels milions de ciutadans que desitgem viure en una societat amb el dret a l’autonomia personal.
Diu la Bíblia que Salomó era un home savi i just. Afortunadament per tots nosaltres, la democràcia ens ha permès dotar-nos d’una altra noció de justícia, segurament més complexa però també molt més articulada...per molt que alguns intentin ignorar-la.
Crec que això és una mica el que ha passat amb el tema de plantejar recursos al Tribunal Constitucional sobre el Decret d’Ensenyaments Mínims i sobre la Llei de Dependència. On, com és ben sabut, el govern ha interposat recurs en el primer cas però no en el segon i això s’ha intentat vendre per part de la oposició com una mera decisió salomònica, que respon a equilibris entre els socis de govern amb el conseqüent perjudici per Catalunya. Argumentació que caricaturitza els fets sense respondre, en cap cas, a la realitat.
L’educació, juntament amb la sanitat i la seguretat social, és un dels tres pilars del nostre model social. Un model social que ens identifica, un model social que està a la base del nostre patriotisme. Un model que està especificat a la Constitució de 1978 i que en el procés de construcció de l’estat de les autonomies es va convertir, pel cas de l’educació, en una competència compartida. Un model que ara, el 2007, és suficientment sòlid com per admetre ‘conflicte’. O dit d’una altra manera, Catalunya ha d’utilitzar tots els instruments al seu abast per fer un esforç de delimitació competencial en un tema tant clau com és l’educació. I això és el que vol dir el conflicte positiu de competències que s’ha interposat: defensa aferrissada de les competències catalanes i el màxim de clarificació possible quan les competències són compartides amb l’Estat.
Però no estem davant del mateix cas pel que respecta a la Llei de Dependència. Estem parlant de desenvolupar el quart pilar del nostre model social, un quart pilar que el 1978 no es va incorporar a la Constitució però que ara el 2007 amb l’elevat envelliment de la població i la incorporació de la dona al mercat laboral es fa necessari si volem preservar el valor de justícia social en el que es basa el nostre estat de benestar. Ningú posa en dubte- faltaria més!- que els serveis socials són competència exclusiva de les comunitats autònomes però és que amb la Llei de Dependència no estem parlant de més o menys assistència social sinó de donar el primer pas cap al reconeixement d’un dret subjectiu d’abast universal. Per tant, la discussió no es pot reduir a veure si hi ha prou base jurídica al fonamentar-se la Llei en l’article 149.1 de la Constitució ( si s’hagués fonamentat en l’article 149.3 que dóna a l’Estat competències exclusives en temes nous ja no hi hauria discussió?) i ha de prioritzar el fet que estiguem davant d’un nou dret, i ja no pels 200.000 catalans que se’n beneficiaran sinó pels milions de ciutadans que desitgem viure en una societat amb el dret a l’autonomia personal.
Diu la Bíblia que Salomó era un home savi i just. Afortunadament per tots nosaltres, la democràcia ens ha permès dotar-nos d’una altra noció de justícia, segurament més complexa però també molt més articulada...per molt que alguns intentin ignorar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada